Coiot

 Gabriel va sentir una lleu injecció d’adrenalina quan va escoltar rugir el motor del seu cotxe. Havia estat deambulant a fosques pel seu pis des de que el sol s’havia amagat darrere d’aquells gratacels, buscant algun entreteniment que accelerara el transcurs d’aquella matinada. Estava cansat, podia sentir-ho al pes de les seues parpelles o a l’esgotament que li suposava realitzar qualsevol esforç físic. I, no obstant, la seua ment i les coses que per ella transitaven li obligaven a mantenir-lo despert una nit més.

 Havia perdut el compte de quantes nits en vetlla havien transcorregut des de l’última vegada que havia aconseguir dormir profundament. Ni tan sols recordava haver-ho aconseguir alguna vegada en aquest últim mes, tot i que la son cridara a la seua porta cada nit. El seu cervell no anava a permetre-li una treva en aquell càstig que semblava haver sigut implantat de per vida, una tortura que nit rere nit hauria de reviure.

 No podia seguir dormint en aquell llit. No amb la quantitat de records que aquest li provocava. Havia llavat els llençols més d’una desena de vegades i encara podia olorar el seu perfum i la suor que els havia impregnat durant aquelles llargues i plaents nits de sexe. Gabriel creia que s’estava tornant boig, que no era possible que hagués passat tant de temps des de que ella havia eixit per última vegada d’aquella habitació i que encara no havia aconseguit superar-ho; o ni tan sols intentar-ho. Sempre s’havia considerat un poc masoquista, però estava desitjant que aquella culpa l’arrastrara poc a poc fins a un precipici del que no pogués escapar.

 Els records de l’última discussió, les paraules que podria haver dit per evitar aquella ruptura i les possibilitats de futur que ell mateix havia fet desaparèixer li estaven creant un nou atac d’ansietat. El seu interior clamava destruir algun objecte quotidià i inservible d’aquell pis o desfer-se a punyades contra una paret, però no volia que els seus companys de treball començaren a preocupar-se per la sang seca que presentaven els seus artells cada vegada amb més assiduïtat. Tampoc eren hores per a ficar-se a pegar colps, i no volia que els seus veïns començaren a preocupar-se per la seua salut mental, tot i que el que més necessitava en aquell moment era una ajuda externa. No anava a suportar quedar-se en aquell temple de la desolació ni un sol minut més, i li donava igual abandonar-lo per la porta o per alguna d’aquelles brutes finestres que temps enrere havien il·luminat cadascun dels seus moments radiants viscuts allí dins.

 Va arribar a l’aparcament sentint com el traïdor fred de les nits d’octubre calava en cada porus de la seua pell. No s’havia molestat en buscar una roba adequada per a eixir al carrer, ni tan sols unes sabatilles adequades per a conduir. Simplement havia agafat les claus del seu esportiu i una caixeta d’aquell tabac que havia estat consumint viciosament per poder continuar fent-ho durant el seu viatge a qualsevol lloc i a ninguna part.

 No va amagar la seua sorpresa al contemplar la seua mirada a través del retrovisor. De no tindre la certesa de que era ell, mai s’hauria reconegut. Els seus ulls ja no destil·laven aquella blavosa brillantor, sinó que s’havien convertit en dos esferes enrogides rodejades per una pell amb una sequedat i obscuritat que resultaven quasi mortuòries. Els ulls que l’observaven des d’aquell retrovisor no eren els de Gabriel, sinó els d’un àngel caigut l’existència del qual es basava bàsicament en la resignació de suportar els dies que li quedaven fins l’arribada de la seua mort. O potser que existira la possibilitat d’accelerar fins ella.

 Gabriel va sentir una lleu sensació d’adrenalina quan escoltà rugir el motor del cotxe. Era una emoció que portava sentint des del primer moment en que les seues mans havien entrat en contacte amb un volant. L’apassionava conduir, i encara no sabia molt bé per què. Li donava igual el moment del dia o el seu estat d’ànim, aquella pràctica aconseguia sostreure-li qualsevol cosa del seu interior i fer que desconnectara temporalment de qualsevol aspecte de la seua vida. Quan estava al cotxe, tot es resumia en ell i en el vehicle.

 Abans de xafar l’accelerador, va reparar en un xicotet coiot de peluix col·locat a la guantera. Aquell tros de tela que ella li va regalà fa molt de temps l’observava amb un simple i efectiu somriure, massa optimista com per a permetre’s estar en aquell lloc tan privilegiat. Sense pensar-s’ho dues vegades, Gabriel el va agafar i va apropar el metxer fins a una de les seues extremitats, experimentat un lleu i culpable plaer al presenciar com aquell indefens peluix començava a cremar-se. Arribà a sentir certa enveja per la seua ràpida extinció, però es va apressar a llençar-lo per la finestra abans de provocar un altercat a l’interior del vehicle. Encara no era el moment.

 No pogué evitar esbossar un fugaç somriure quan el cotxe va eixir disparat d’aquell aparcament fins l’exterior de l’edifici. Mentre gaudia del repugnant sabor de la nicotina i escoltava amb un volum ben alt aquella balada rockera de la seua emissió de radio preferida es va sentir per primera vegada lliure d’aquelles cadenes que l’havien estat esclavitzant durant les darreres setmanes. Taral·lejava involuntàriament la tornada d’aquella cançó mentre observava l’absoluta soledat d’aquells carrers a altes hores de la matinada. Era com si un apocalipsi hagués acabat amb els centenars de persones que congestionaven aquella urbs durant el dia, com si hagués accedit a un univers alternatiu en el qual es trobava completament sol.

 Però, en realitat, aquella sensació de soledat que desprenia la ciutat era el perfecte reflex del que era actualment la vida de Gabriel. Ho havia deixat tot (inclòs la seua família, els seus amics i un treball bastant decent) per poder anar-se’n del seu poble i iniciar una nova aventura a aquella jungla urbana amb la que anava a ser la dona de la seua vida. Tot anava a ser arriscadament meravellós, de no ser perquè no pensà en la possibilitat de que aquell futur idíl·lic es veiés destinat a convertir-se en una presa suculenta de les bèsties del regne. Ell era altra víctima d’aquell territori, engolit sense cap mena de compassió ni pietat.

 Gabriel accelerà encara més, sense importar-li les restriccions de velocitat que li indicaven les senyals de tràfic. Mai abans havia tingut l’oportunitat de conduir tan ràpid per aquelles carreteres, i era possible que no la tornara a tindre mai més. Els seus plans de futur no existien més enllà d’aquella nit. No volia viure ni un sol dia més en d’aquella merda en la qual s’havia convertit la seua vida. L’única cosa que li importava en aquell moment era experimentar aquella felicitat que li produïa la velocitat, el rock i el tabac, i no li importava que allò fóra l’última cosa que experimentara a la seua erràtica i miserable vida.

 No obstant, els seus plans suïcides es veieren truncats quan alguna cosa en el seu interior l’obligà a frenar bruscament el cotxe abans de endur-se per davant aquella figura que havia aparegut al mig de la carretera. Quan es va recuperar d’aquell inútil sobresalt, va tardar uns quants segons en assimilar allò que estava veient a través del cristall. Un coiot s’erigia majestuosament front al cotxe, sense ni tan sols immutar-se davant la possibilitat d’haver mort atropellat per aquell vehicle.

 Gabriel va contemplar amb ràbia i admiració l’enigmàtica aparició d’aquell animal. No comprenia que feia aquell coiot solitari per una ciutat tan transitada on la humanitat quasi no havia deixat lloc per a qualsevol mostra de natura. Era impossible endevinar quina cosa havia dut a aquell animal lluny del seu hàbitat natural o de la seua espècie, a l’igual que tampoc era capaç d’assimilar com s’havia mantingut viu en un ecosistema tan distint al seu. Aquell coiot tenia totes les de morir a la ciutat, però la feresa de la seua mirada era pròpia d’un animal indestructible i immortal. Estava tan segur de la seua fortalesa que ni tan sols havia fugit d’aquell cotxe que s’havia dirigit desbocadament cap a ell.

 Per què havia aparegut aquell maleït coiot just en aquell moment? Per què, en compte de mostrar agressivitat, semblava estar observant-lo amb certa complicitat? Per què estava arribant a sentir compassió per un animal que mai abans havia vist? Les respostes arribaren a la seua ment just en l’instant en què va buscar sense èxit el coiot de peluix que havia cremat minuts abans.

 No era una casualitat que ella li regalara aquell peluix el primer dia de la seua estància en aquella ciutat, així com tampoc ho era l’aparició d’aquell animal en el que anava a ser el seu últim dia allí. La seua etapa agredolça en aquell lloc venia delimitada per la figura d’un coiot, un animal que havia arribat sense cap sentit a la seua vida i que en aquell precís instant li donà el més important que havia tingut mai. Gabriel, sense adonar-se’n, també s’havia convertit en un coiot humà, i la seua situació no era distinta a la d’aquell anima que continuava estàtic front al cotxe. Ambdós eren coiots destinats a viure en un lloc que no era el seu, però no els quedava altra opció que resistir i avançar segurs d’ells mateixa per a sobreviure en aquella ciutat. Una ciutat que per la nit era seua, al igual que les seues vides. I allò era una cosa que cap cosa o cap persona podria llevar-los mai.

 Aleshores, just en el momento en què el cervell de Gabriel va arribar a aquella conclusió, el coiot va 

prosseguir amb el seu camí, deixant-li via lliure per a què ell també continuara amb el seu.

Jorge Bastante